LA CLOTADA D'ARENY? O LA TERRETA? O QUÈ?
La Clotada d'Areny, o la Terreta, o antigament la Noguerola, defineix unes terres que aboquen les seves aigües sobre el curs mitjà, i a banda i banda, de la Noguera Ribagorçana.
ENS SITUEM A: un territori que està dividit administrativament entre la comarca de Ribagorça d'Osca (o Baixa Ribagorça), i la comarca del Pallars Jussà, a Lleida. Dues àrees unides per un fil invisible que segueix el curs de la Noguera Ribagorçana, com si fos una línia de vida que passa per sobre de les fronteres polítiques i administratives.
NOS SITUAMOS EN: un territorio que está dividido administrativamente entre la comarca de Ribagorça de Huesca (o Baixa Ribagorça), y la comarca del Pallars Jussà, en Lleida. Dos áreas unidas por un hilo invisible que sigue el curso del río Noguera Ribagorçana, como una línea de vida que pasa por encima de las fronteras políticas y administrativas.WE ARE LOCATED IN: a territory that is administratively divided between the region of Ribagorça d'Osca (or Baixa Ribagorça), and the region of Pallars Jussà, in Lleida. Two areas united by an invisible thread that follows the course of the Noguera Ribagorçana river, as if it were a lifeline that passes over political and administrative borders.
ÍNDEX
Una Vall Que No Entén de Fronteres
La Clotada d’Areny —també coneguda com la Terreta o la Noguerola— constitueix una unitat territorial indiscutible, una vall amb identitat pròpia més enllà de qualsevol delimitació administrativa. Aquest espai natural i humà s’estén entre dues comarques veïnes: la Ribagorça d’Osca, a l’Aragó, i el Pallars Jussà, a la província de Lleida, Catalunya.
Tot i aquesta divisió oficial, el territori es manté intensament interconnectat gràcies a la vitalitat que li aporta l’eix fluvial del Noguera Ribagorçana, vertebrador històric i paisatgístic de la zona. Aquest riu ha estat durant segles l’espina dorsal de la vall i, alhora, una via de comunicació natural entre cultures i comunitats.
Fins a mitjan segle XX, la Clotada d’Areny —també coneguda com la Terreta o la Noguerola— era una regió pràcticament aïllada. L’impuls dels projectes hidroelèctrics a partir dels anys cinquanta —amb la construcció de preses, embassaments i canals— va connectar definitivament aquest territori amb la xarxa de comunicacions moderna.
Però el preu d’aquest progrés va ser alt: mentre s’impulsava el desenvolupament industrial i energètic, molts pobles van patir una despoblació massiva. L’abandonament de terres pobles i masies va ser, en alguns casos, gairebé absolut, un èxode rural sense precedents a la zona.
La vall de la Noguera Ribagorçana neix al vessant sud del Pirineu i s’escola cap al sud fins arribar a les planes de Lleida, on conflueix amb el riu Segre entre Corbins i Vilanova de la Barca. La conca de la Clotada d’Areny, situada geogràficament al Prepirineu central però amb característiques geològiques pròpiament pirinenques, marca bona part de la frontera entre Catalunya i Aragó. Aquest doble encaix —geogràfic i administratiu— reforça encara més la seva singularitat.
Ens trobem a l’extrem nord-occidental de Catalunya i al nord-oriental d’Aragó, en una de les zones més oblidades, però també més genuïnes i salvatges del país.
Durant dècades, molts dels pobles d’aquest entorn van ser abandonats. Tanmateix, a partir dels anys 70, una nova energia va començar a reviure algunes d’aquestes localitats: grups de neorurals —provinents d’arreu d’Europa, com Holanda, Alemanya, Bèlgica, Irlanda, i també d’altres indrets de la península— van iniciar un lent procés de repoblació i revitalització. Pobles com Aulàs, Espluga de Serra o Tercui en són exemples vius, entre d’altres, d’aquesta resistència contra l’oblit.
La unitat territorial de la Clotada d’Areny comprèn diversos municipis, alguns en la seva totalitat i d’altres parcialment:
A la riba esquerra del riu, de nord a sud, hi trobem els termes de Tremp i Sant Esteve de la Sarga, tots dos dins del Pallars Jussà (Lleida).
A la riba dreta, també de nord a sud, s’estenen els municipis de Sopeira, Areny de Noguera, Pont de Montanyana i, finalment, Viacamp i Lliterà, ja dins de la comarca de la Baixa Ribagorça, província d’Osca.
Origen del Topònim Terreta
Què ens expliquen els noms dels llocs? Els topònims no són simples etiquetes per identificar un indret. Són finestres obertes al passat, al paisatge i a la identitat d’una comunitat. Cada nom amaga històries, tradicions i fragments de vida que ens connecten amb la memòria col·lectiva d’un territori.
L’etimologia, l’estudi de l’origen i l’evolució de les paraules, ens ajuda a desxifrar el significat primitiu d’aquests noms, revelant les petjades lingüístiques i culturals que han modelat la seva història.
Però no només les paraules parlen: el paisatge també explica la seva pròpia història. Molts topònims són descripcions directes del relleu o dels elements naturals d’un lloc. Pensem en noms com Mont-roig, que evoca la intensitat cromàtica del terreny, o en tants altres que ens recorden muntanyes, rius i boscos.
Els noms dels pobles i els accidents geogràfics són molt més que paraules en un mapa: són símbols d’identitat, lligams entre la terra i la seva gent. Desxifrar-los és com obrir un llibre antic i llegir-hi, en cada lletra, un fragment de la seva història. Perquè darrere de cada nom hi ha un relat esperant ser redescobert... i explicat.
A la seva obra Onomasticon Cataloniae, Joan Coromines esmenta a La Terreta d’aquesta manera:
VI. La Terreta, nom popular d'una subcomarca, entre l'Alta i la Baixa Ribagorça, comprenent els termes municipals de Sopeira, Areny, Monesma, Castigaleu, Sapeira, Espluga de Serra, Pont de Montanyana, Viacamp, Tolba i Lluçars (E.T.C, il, 45, 52).
Podria semblar que la descripció que en fa el savi Joan Coromines —incloent-hi els termes municipals de Viacamp, Tolba, Lluçars, Castigaleu i Monesma— és, com es diu col·loquialment, una mica passada de rosca. Però, qui sap quines fonts —escrites o orals— devia consultar per arribar a afirmar-ho amb tanta seguretat.
Potser, de fet, es tracta d’una mostra més que el topònim La Terreta hauria de ser entès en un sentit geogràfic ampli, i no pas restringit. Però això ho abordarem amb més detall més endavant.
En tot cas, la tradició més estesa i acceptada sosté que el nom La Terreta prové de la pobresa del sòl d’aquesta subcomarca: terres primes, àrides i de poca rendibilitat, tant per al conreu com per a la pastura. És a dir, terreta en el sentit de terra pobra, escassa, que gairebé no dona fruit. Un mot carregat de realisme agrari i que, alhora, parla d’un paisatge que sempre ha demanat esforç per ser habitat.
Respecte a l’origen etimològic de La Noguerola, segons afirma Joan Coromines, trobem de vegades esmentats ambdós rius en escrits antics de manera que la Noguera Pallaresa l’anomenen Noguera d'Orient, i la Noguera Ribagorçana com Noguerola de Ponent.
Però moltes altres vegades també s’anomenen, per diferenciar-los, com la Noguera a la Noguera Pallaresa i la Noguerola a la Noguera Ribagorçana, especialment en els trams mitjos i baixos.
Origen Històric de la Terreta o Clotada d’Areny
Cap a l’any 720, la penetració musulmana va arribar fins a la zona mitjana de la Noguera Ribagorçana, on es va instaurar un sistema econòmic basat en petites explotacions agropecuàries conegudes com a almúnies. Aquest model, típic de l’organització agrària andalusina, es va implantar també a la Clotada d’Areny, on algunes d’aquestes explotacions podrien haver estat controlades des del sector de Sobrecastell, damunt del turó que avui ocupa Casa Fontdevila.
Als peus d’aquest enclavament s’hi va formar el llogaret de Freixenet, que probablement era el nucli més gran de tota aquella xarxa de almúnies. La seva rellevància es veu reflectida en la toponímia conservada, amb noms com Convent de la Mesquita i Lo Lleral de las Mesquites, tots dos dins la partida de Freixenet, que semblen delatar la presència d’una mesquita central per al culte musulmà.
Més endavant, al llarg del segle IX, els penyals elevats d’Orrit i d’Areny de Noguera —situats a banda i banda del Noguera Ribagorçana— es van convertir en fortaleses cristianes de frontera. Eren punts de defensa i refugi des dels quals s’impulsava l’avanç cap al sud. Alhora, protegien els camins i les terres de conreu de la vall mitjana del riu, enfront d’un territori encara controlat per l’al-Àndalus.
Entre els castells d’Areny i Orrit i el hisn (castell islàmic) de Montanyana, s’estén una franja que molt probablement va ser durant un temps una zona desmilitaritzada i deshabitada: una terra de ningú, una frontera estratègica però buida, testimoni mut de l’equilibri fràgil entre dos mons en contacte.
L’Antiga Organització del Territori: el pagus d’Orrit
Cap a l’any 802, Guillem I de Tolosa, cosí de Carlemany, va ser el primer noble franc a establir contactes i oferir protecció als habitants del que es coneixia com el Pagus Orritense. Aquest terme, heretat de l’organització territorial romana, designava una unitat administrativa de caràcter local i agrari que sovint agrupava diversos nuclis habitats dins d’un mateix territori.
Sembla que aquest pagus comprenia un espai força extens, que inclouria els actuals termes de Sapeira, Espluga de Serra, Sopeira, i potser arribava fins a Sabarís, Talarn, Susterris i altres indrets de l’àmbit ribagorçà i pallarès. Dins aquest mateix context cal destacar el monestir d’Alaó, una peça clau en la cristianització i estructuració del territori durant l’edat mitjana, amb influència més enllà de la Ribagorça.
A més, hi ha possibles indicis documentals i toponímics que apunten a l’existència d’una seca d’origen iber i romà —demarcació o divisió de caire fiscal, judicial o militar (no només a la seca monetària barcelonina, que és el seu ús més conegut)— anomenada Orretum o Ore, que semblaria connectada amb aquest pagus orritense medieval. També s’ha documentat una altra seca sota el nom d’Alaun, que podria estar vinculada, si més no simbòlicament, amb el mateix monestir d’Alaó.
Tots aquests indicis reforcen la idea que aquest gran pagus tenia una importància considerable ja des d’època romana i altmedieval. Es conserven referències que parlen de la presència d’una urbs i fins i tot d’una via romana significativa, que travessaria aquest territori i n’explicaria part del seu dinamisme estratègic, religiós i econòmic.
De la Marca Tolosana a la Centralització Ribagorçana
Com hem vist, Guillem I de Tolosa, cosí de Carlemany, va ser una figura clau en la consolidació del territori. A la seva mort, va deixar com a hereu Bigó de Tolosa, qui, cap a l’any 806, establí al territori d’Orrit la coneguda Marca Tolosana —una de les tres marques frontereres de l’Imperi Carolingi als Pirineus, juntament amb la Marca de Gòtia i la Marca Hispànica.
Aquesta marca no era només un límit territorial: era una estructura política pensada per protegir les fronteres sud de l’Imperi Carolingi. Estava composta per diversos comtats subordinats i governada per un marquès, sota l’autoritat directa del rei. L’objectiu era defensar i administrar eficaçment les terres de frontera, sovint amenaçades tant per incursions musulmanes com per tensions internes.
Aprofitant la distància —geogràfica i política— respecte del poder central tolosà, Ramon II de Pallars-Ribagorça (a qui alguns autors anomenen Ramon I) va fer un pas decisiu: el 872 es va apoderar d’aquests comtats fronterers i hi va instaurar una nissaga comtal pròpia, amb base a la Ribagorça i el Pallars. Aquest gest de sobirania va marcar un abans i un després en la història d’aquests territoris, que a partir d’aleshores passarien a desenvolupar una identitat pròpia —política, cultural i religiosa.
Poc després, cap a l’any 874, es documenten nous centres monàstics dins la vall alta del riu Valira de Cornudella. Entre ells destaca Sant Martí del Sas, que va esdevenir un pol d’organització espiritual i territorial per als voltants d’Iscles, Puimolar i Soperuny.
Però la relativa estabilitat es va trencar amb l’incursió musulmana de l’any 908. Muhàmmad al-Tawil —wali d’Osca, ambiciosa figura de frontera, protagonista d’enfrontaments constants amb els comtes cristians del nord— va atacar i prendre Roda d’Isàvena, Iscles i Soperuny. L’objectiu no era només territorial, sinó també polític: entorpir les bones relacions entre els comtats d’Aragó i Ribagorça, que començaven a teixir aliances duradores.
Davant aquesta amenaça, un Ramon II de Pallars-Ribagorça ja ancià va decidir reforçar la defensa de la regió, consolidant el castell d’Abellasia (possiblement l’actual Betesa), situat a prop del capdamunt de la serra de Cis.
La venjança arribaria sis anys després. El 914, el seu fill Bernat I de Ribagorça (també conegut com Unifred I) va llançar un atac sorpresa contra Soperuny, amb l’objectiu de venjar la mort dels seus familiars. Aquest enfrontament —conegut com la Batalla de Soperuny— acabaria amb la mort de Muhàmmad al-Tawil. El botí obtingut es va dipositar solemnement al monestir d’Obarra, on es coneixeria com el llegendari Tresor d’Obarra.
A partir d’aquest moment, al llarg del segle X, es van construir i reforçar les fortificacions d’Iscles, Cornudella i Soperuny, formant una línia de defensa clau contra possibles noves incursions musulmanes. Aquest procés de fortificació anava de bracet amb un moviment de centralització del poder polític i religiós: els comtes de Ribagorça i Pallars van promoure activament el monestir de la Mare de Déu d’Alaó, que es consolidà com un centre de control territorial i eclesiàstic a la Clotada d’Areny.
Els Límits (No Pas Fronteres) Entre Aragó i Catalunya
La línia divisòria actual entre Catalunya i Aragó, que sovint ressegueix —o fins i tot travessa— el curs de la Noguera Ribagorçana, té un origen que es remunta al segle XIV. Tot i que sovint és desconegut o poc considerat, aquest límit és fruit de decisions polítiques preses en el si de la Corona d’Aragó —unió política de diversos regnes amb institucions pròpies sota una mateixa dinastia, on Catalunya i Aragó mantenien lleis, llengües i governs diferenciats—, una unió dinàstica forjada dos segles abans entre el regne d’Aragó i el Principat de Catalunya.
La comarca de la Ribagorça va quedar assignada a Aragó a través d’un decret de Jaume II, conegut com el Just, l’any 1300. En aquest decret, el rei declarava que la Ribagorça, el Sobrarb i la Llitera restaven sota la jurisdicció de les Corts d’Aragó, consolidant-ne així la dependència administrativa.
Però tal com explica l’historiador, escriptor, periodista i activista Joaquim Montclús, la qüestió dels límits es remunta encara més enrere. Ho explica així:
El tercer testament de Jaume I va plantejar la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei. En un principi el riu Segre n’era el límit, però el 1244, a les Corts de Barcelona, (...) hom aconseguí que el mateix Jaume I definís Catalunya com compresa de “Salses al Cinca”, amb l’evident oposició dels aragonesos. (...)
L’any 1300, amb motiu de celebrar-se les Corts a Saragossa, el rei Jaume II declarà que la Ribagorça, Sobrarb i la Llitera eren d’Aragó [amb l’evident descontent dels catalans]. (...) La Llitera va ser partida a la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca en el seu curs més baix. (...)
El 1332, el rei Jaume II va voler pal·liar els resultats d’aquella decisió i va donar la Ribagorça —com a comtat independent— al seu fill l’infant Pere. (...).
[No va ser fins l’any 1592 que el comtat de la Ribagorça va ser incorporat a l’Aragó per Felip II de Castella]. (...)
El riu Noguera Ribagorçana esdevingué, doncs, una mena de frontera salomònica, tant política com administrativa.
Tanmateix, si seguim el traçat de la carretera N-230, que connecta Lleida amb Vielha, ens adonem de com d’artificial pot resultar aquest límit: les poblacions a banda i banda del riu canvien de comarca, província i fins i tot comunitat autònoma, sense una lògica cultural, històrica o territorial aparent.
De fet, la Ribagorça —i especialment la Ribagorça d'Osca (o Baixa Ribagorça)— ha mantingut sempre una posició intermèdia. Tot i ser formalment part del regne d’Aragó, molts elements del seu règim senyorial, de la seva organització social, cultural, lingüística i fins i tot del seu dret consuetudinari, estaven clarament adscrits al model feudal català i no pas a l’aragonès.
Aquesta realitat es fa especialment evident a la Clotada d’Areny —també coneguda com la Terreta o la Noguerola—, on conflueixen dues comarques: el Pallars Jussà, a la província de Lleida, i la Ribagorça d’Osca. Malgrat pertànyer administrativament a comunitats diferents, comparteixen un mateix territori físic, una mateixa cultura i una mateixa llengua —elements que desmenteixen qualsevol ruptura real entre els dos costats del riu.
En època moderna, la divisió provincial establerta entre 1822 i 1833 sota l’impuls de la monarquia liberal espanyola va reforçar encara més aquesta distribució. Les comarques de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya foren assignades a l’Aragó i incloses dins de les províncies d’Osca, Saragossa i Terol, configurant un mapa administratiu que encara persisteix avui... però que diu ben poc sobre la realitat viva del territori.
Panoràmica de l’Obaga dels Massos de Tamúrcia, de l’Obaga de Miralles i el Barranc de Miralles des del Castell, ermita i despoblat de Miralles. La Terreta, Tremp. Pallars Jussà, Lleida. Catalunya.
El nucli principal de la Clotada d’Areny —també coneguda com La Terreta o, antigament, La Noguerola— és la vila d’Areny de Noguera. Aquesta localitat és el cor simbòlic i administratiu d’un territori que, malgrat les divisions polítiques, conserva una identitat territorial fortament cohesionada.
La seva principal via de comunicació és la carretera N-230, que remunta el curs de la Noguera Ribagorçana, connectant Lleida amb la Vall d’Aran. Aquesta ruta vertebra tot el territori i en facilita l’accés, especialment des del sud.
Just després de Sopeira, la carretera condueix cap a el Pont de Suert, capital de la comarca de l’Alta Ribagorça, ja dins la província de Lleida. Tot i la proximitat, aquesta població queda fora de la Clotada d’Areny i actua com a centre econòmic i comercial de referència a la zona nord.
A la Clotada d’Areny, el territori presenta una situació curiosa però reveladora. La riba dreta, adscrita administrativament a la província d’Osca, depèn dels centres urbans i administratius comarcals de Benavarri, Graus i Barbastre. Malgrat això, manté una forta vinculació social, cultural i lingüística amb les poblacions de la riba esquerra, ja dins de Lleida.
Paral·lelament, la riba esquerra del riu, tot i estar sota la jurisdicció administrativa de Tremp (comarca del Pallars Jussà), presenta un fenomen invers: la seva dependència quotidiana recau a la Ribagorça d’Osca. Molts serveis essencials —com la benzina, la farmàcia, el transport públic o l’alimentació— es troben a l’altra banda del riu, a la riba dreta.
Aquest desequilibri administratiu però simbiosi pràctica posa de manifest una vegada més que la divisió política no sempre reflecteix la realitat del territori. Més que una frontera, el riu és aquí una línia de convivència i interdependència, on la geografia i la vida diària s’imposen a la cartografia oficial.
Límits Eclesiàstics Estranys
Una de les paradoxes més significatives de la Ribagorça d’Osca (o Baixa Ribagorça) catalanoparlant és la seva afiliació eclesiàstica a una diòcesi catalana, tot i estar, des d’un punt de vista administratiu, dins del territori aragonès. Aquesta situació ha estat, al llarg dels segles, font de conflictes eclesiàstics, lingüístics i polítics, alguns dels quals encara reverberen en l’actualitat.
Ja en el segle XIV, el Deganat de Tremp, integrat dins del Bisbat d’Urgell, abastava gairebé tota l’actual comarca del Pallars Jussà. L’única excepció era la Pabordia de Mur, juntament amb algunes parròquies sota la jurisdicció del monestir de Gerri de la Sal.
Curiosament, aquest deganat incloïa també la vall de Boí, amb l’excepció de les esglésies de Cóll i Saraís, que pertanyien al Bisbat de Lleida. Aquesta distribució ja deixava entreveure un mosaic de jurisdiccions eclesiàstiques que no seguien cap lògica territorial estricta.
Més enllà de l’àmbit estrictament català, el Deganat de Tremp s’estenia també sobre territori ribagorçà situat dins d’Aragó. Així, incloïa les parròquies de la Senyiu i Castanesa, així com una franja territorial que anava des d’Areny de Noguera fins a Girbeta, passant per Montanyana, Tercui, Colls i Mont-rebei.
Tot plegat forma un conjunt que avui es percep com a natural, però que durant segles va xocar amb la lògica de les fronteres polítiques establertes.
La pertinença d’aquests territoris ribagorçans al Bisbat d’Urgell té el seu origen en una concòrdia establerta l’any 1140 entre el bisbe d’Urgell i el bisbe de Roda. En aquest acord es definien —amb certa ambigüitat— els límits entre ambdós bisbats.
La delimitació era força laxa, i només especificava que quedaven sota la jurisdicció d’Urgell la vall de Senyiu, la vall de Boí, Sant Martí d’Areny i les seves pertinences, Sant Esteve de la Sarga i les seves pertinences, així com totes les esglésies dels comtes de Pallars i Urgell a ponent de la Noguerola.
Aquesta imprecisió va portar, l’any 1165, a la promulgació d’una butlla papal d’Alexandre III, que tornava a enumerar els límits del bisbat urgellenc i hi afegia algunes esglésies més. Malgrat aquest intent de clarificació, van persistir zones grises, amb parròquies l’adscripció bisbal de les quals restava indefinida o discutida.
Així, mentre la majoria de parròquies de l’actual Pallars Jussà, situades a la banda esquerra de la Clotada d’Areny (o la Terreta), pertanyien al Bisbat de Lleida, hi havia excepcions notables: la parròquia de Tercui i la de Santa Maria de Mont-rebei —aquesta darrera posteriorment transformada en un gran mas— estaven sota la jurisdicció del Bisbat d’Urgell.
Aquesta situació es va mantenir fins a l’any 1956, quan ambdues parròquies van passar finalment al Bisbat de Lleida, unint-se a la resta del territori que ja n’era dependent.
Anys més tard, entre 1995 i 1998, es produí un nou gir: diversos territoris del Bisbat d’Urgell situats dins de la comarca de la Ribagorça d’Osca foren traslladats a la jurisdicció del Bisbat de Barbastre. Aquest darrer canvi, en plena època contemporània, demostra fins a quin punt els límits eclesiàstics continuen sent fràgils i modificables, i com el pes de la història encara incideix en la cartografia religiosa actual.
Poblacions dins la Clotada d’Areny —també coneguda com La Terreta o, antigament, La Noguerola—
Des del punt de vista geogràfic, la Clotada d’Areny —també coneguda com La Terreta o La Noguerola— forma una unitat natural ben definida: un conjunt de terres que aboca les seves aigües a la Noguera Ribagorçana, entre dos congostos emblemàtics: el Congost d’Escales, al nord, i el Congost de Mont-rebei, al sud.
Crida l’atenció la simetria entre les dues ribes del riu: a banda i banda trobem relleus gairebé mirall, amb una configuració que recorda, a petita escala, la de la Conca de Tremp.
Tot i això, existeixen matisos sobre la delimitació exacta de la Clotada d’Areny: alguns autors consideren que els termes del municipi de Sant Esteve de la Sarga queden fora d’aquesta definició, traçant la línia divisòria a l’altura de la carretera C-1311, a la zona de Castissent, que duu a Tremp des de Pont de Montanyana.
Per la banda de Lleida, a Catalunya, comprendria les següents poblacions, siguin habitades o despoblades:
Municipi de Tremp: La Torre de Tamúrcia, Els Massos de Tamúrcia, Espluga de Serra, Torogó, Aulàs, el Castellet, Sapeira, Orrit, el Pont d’Orrit, Esplugafreda, Escarlà, Espills, Tercui, Claramunt, Castissent, Montservós, Montllobar, la Ribereta i Llastarri.
Alguns autors hi inclouen també Casterner de les Olles, Trepadús i Enrens, tot i que aquests nuclis quedarien situats a l’obaga de la Serra de Sant Gervàs, ja al nord del Pas d’Escales.Municipi de Sant Esteve de la Sarga: Alsamora, Clua de la Conca, la Torre d’Amargós i Mont-rebei.
Nota: Alsamora també es vincula a una altra subunitat geogràfica coneguda com la Feixa, una zona de terres planes, fàcils de conrear, situada a les obagues del Montsec d'Ares i del Montsec de l'Estall.
Per la banda d’Osca, Aragó, comprendria les següents poblacions, siguin habitades o despoblades:
Municipi de Sopeira: Sopeira.
Municipi d’Areny de Noguera: Ribera de la Vall, Puimolar, el Sas, Sant Martí del Sas, Sobrecastell, Areny de Noguera, Berganui, Iscles, Soperuny, Suerri, Claravalls, Soliva i Tresserra.
Municipi de Pont de Montanyana: Montanyana, el Pont de Montanyana, Torre Baró i la Mora de Montanyana, Colls i Coscollà.
Panoràmica de bona part de la Clotada d’Areny i La Terreta, des del Castell d’Orrit (847 m). Pallars Jussà (Lleida) i Ribagorça d’Osca.
La Clotada d’Areny configura una conca natural tancada, d’uns 425 km², emmarcada per serres que la defineixen clarament:
Al nord: la Serra de Sant Gervàs i el Pas d’Escales separen la Terreta de la conca alta de la Noguera Ribagorçana i de la comarca de l’Alta Ribagorça (a Catalunya).
Al sud: el Congost de Mont-rebei i la Serra del Montsec delimiten la transició cap a l’Alta Noguera i l’Alta Llitera.
A l’est: la Serra del Castellet, la Serra de Gurp, la Serra de Montllobar i la Serra d’Arbul marquen la partició d’aigües amb la Noguera Pallaresa.
A l’oest: la Serra de Cis, la Serra de Berganui, la Serra de Sant Marc, la Serra de Palleroa i la Serra de Giró separen la conca de la vall del riu Queixigar i, més enllà, de la vall d’Isàvena.
La Qüestió dels Noms
Els noms de Clotada d’Areny, La Terreta i, antigament, La Noguerola, són recollits per Ramon Tremosa en l’estudi dedicat a aquest territori —La demografia i l'economia de la Clotada d'Areny (1900-1980): un model per a interpretor l'evolució del Prepirineu. Ara bé, entre aquestes tres denominacions, sembla que La Terreta és la més estesa i popular entre els habitants de la zona, tot i que sovint es relaciona específicament amb el sector més oriental de la solana de la Serra de Sant Gervàs.
Una bona part d’aquesta àrea forma part de l’Espai Natural Protegit de la Vall Alta de Serradell-Terreta-Serra de Sant Gervàs, també conegut per molts com la Vall dels Voltors, degut a la notable presència d’aus carronyaires.
Per a alguns autors, la geografia de la Terreta abraça tot el territori situat a banda i banda de la Noguera Ribagorçana. Aquesta concepció àmplia ha estat avalada per diversos especialistes i té un sentit clar des del punt de vista econòmic, social, cultural i lingüístic: es tracta d’una unitat geogràfica indiscutible, una veritable comunió d’interessos, vida i paisatge, vertebrada al voltant del riu.
Tanmateix, el nom de Terreta s’ha utilitzat per dos àmbits geogràfics diferents:
En sentit ampli: autors com Ramon Tremosa, Aureli Barrull i Ramon Sistac consideren que la Terreta comprèn tant la riba dreta (aragonesa) com la riba esquerra (catalana) del Noguera Ribagorçana, des del Congost d’Escales fins al Congost de Mont-rebei.
En sentit restringit: altres, com Joan Tort, limiten el terme només a les terres pallareses situades a la riba esquerra, concretament al sector nord-oriental.
Panoràmica de bona part de la Clotada d’Areny i La Terreta, des de Sapeira, Tremp. Pallars Jussà, Catalunya.
Curiosament, Joan Coromines, com hem vist abans, en el seu Onomasticon Cataloniae, adopta una visió encara més extensa: inclou dins de la subcomarca de La Terreta no només les terres a banda i banda del riu, sinó també Viacamp, la vall del riu Queixigar, Monesma, Lluçars i Tolba.
A aquest debat s’hi suma la important tesi doctoral de Laia Rosàs Redondo, El parlar de la conca central de la Noguera Ribagorçana: fronteres dialectals a la Terreta, on es descriu una unitat dialectal pròpia d’aquest subterritori, reforçant encara més la idea d’un espai compartit a nivell lingüístic, i per tant a nivell social i cultural.
Pel que fa a la capital natural d’aquesta subcomarca, Areny de Noguera, situada a la riba dreta del riu, ocupa una posició central tant geogràfica com funcional. Tot i que alguns autors ho neguen, molts altres la reconeixen com el centre neuràlgic de la Clotada d’Areny o La Terreta.
Aquesta consideració es fonamenta en fets concrets: Areny disposa avui de comerç estable, allotjaments, restaurants, farmàcia, metge, oficina de correus, entitats bancàries, línies de bus i escola; una infraestructura que dóna servei a bona part de la població dispersa de la zona.
Sobre la qüestió del nom, Ramon Tremosa a La demografia i l'economia de la Clotada d'Areny (1900-1980): un model per a interpretor l'evolució del Prepirineu— sintetitza així el consens possible:
“[...]
és l’únic que té una arrel popular i viva entre els habitants de la contrada, encara que en limiten l’extensió a les terres que pertanyen a l’ampla vall del barranc de Tamúrcia. Jo crec que és correcte que la paraula Terreta sigui presa en dos sentits: en un sentit estricte referit a la zona de Tamúrcia, i en un sentit més ample, que serveixi per a designar les ribes dreta i esquerra de tota la vall del riu Noguera Ribagorçana, compreses des del Congost d’Escales fins al Congost de Mont-rebei...”
Finalment, i malgrat la manca d’unanimitat entre els autors, nosaltres ens decantem clarament per la visió de la Terreta com una unitat geogràfica àmplia, que abraça ambdues ribes del riu i reflecteix una realitat social, econòmica i cultural viva.
I per acabar d’enredar la qüestió, recuperem de nou el que escriu Joan Coromines al seu Onomasticon Cataloniae:
VI. La Terreta, nom popular d'una subcomarca, entre l'Alta i la Baixa Ribagorça, comprenent els termes municipals de Sopeira, Areny, Monesma, Castigaleu, Sapeira, Espluga de Serra, Pont de Montanyana, Viacamp, Tolba i Lluçars (E.T.C, il, 45, 52).
Els Patrons de Poblament de La Terreta
Si observem la subcomarca de la Clotada d’Areny —o La Terreta—, crida l’atenció un fet singular: gairebé no hi ha assentaments humans propers a la llera del riu Noguera Ribagorçana.
Tots els pobles, tant els habitats com els despoblats, es troben situats en zones elevades, atossalats i allunyats del riu. L’única excepció és Pont de Montanyana, on el riu passa just a tocar de la població.
Resulta impressionant comprovar com, al llarg de més de 20 km de terres planes —agradables, fèrtils i aptes per al conreu—, no existeix cap poble important vora el riu, llevat d’alguns masos aïllats.
Cal recordar que els assentaments del Campament d’Areny i del Pont d’Orrit van sorgir ja en èpoques recents, entre els segles XIX i XX (excepte, naturalment, el pont històric d’Orrit), i per tant no formen part de la dinàmica de poblament tradicional.
Fins i tot Areny de Noguera, considerada sovint la capital socioeconòmica i cultural de la Terreta, està situada gairebé 1,5 km cap a l’oest de la riba dreta, no a tocar del riu.
Per què els pobles s’allunyaven del riu? Els assentaments en llocs elevats responen a diverses raons històriques i pràctiques:
Necessitats defensives: Situar-se en altura facilitava la defensa davant atacs i permetia un millor control del territori.
Oportunitats agrícoles: Nuclis com Claravalls, situat a 1.070 metres, aprofitaven la seva posició estratègica per estar equidistants als camps de conreu situats als dos vessants de les muntanyes. Aquest patró es repeteix en altres llocs com Espills, Claramunt, Tercui, Viacamp i Castellnou de Montsec.
Comunicació estratègica: Alguns pobles, com Soperuny i Espluga de Serra, es trobaven en punts clau del sistema viari tradicional, enllaçant les valls adjacents, tant a l’oest com a l’est:
Soperuny, a 1.227 metres, controlava l’encreuament de camins entre Areny i la vall d’Isàvena a través del Coll de Vent.
Espluga de Serra, a 1.178 metres, connectava Tremp, la Pobla de Segur i Salàs de Pallars, facilitant la circulació entre valls.
Riscos naturals: Però una de les raons principals la trobem precisament en el riu. La seva llera i els arenys adjacents eren espais endrets, marginals i de risc: zones sotmeses als capricis de riuades i desgels, especialment a la primavera. Qualsevol intent de colonitzar aquests espais amb conreus o habitatges solia fracassar, perquè el riu, desbordant-se, devorava literalment les terres novament guanyades.
Així, la pauta històrica de l’assentament va ser clara: buscar torrents, afluents o reguers —menys perillosos que el riu principal— per establir els nuclis habitats. Aquesta tendència no només es dona a l’època medieval: ja es documenta en èpoques anteriors, com el Bronze, l’Iberoromana i el període romà, quan la implantació d'assentaments propers a torrents i valls secundàries era habitual.
La nit de Sant Joan a la Terreta
Entre les tradicions més arrelades a la Clotada d’Areny o La Terreta, destaquen dues festivitats celebrades en indrets elevats:
L’aplec de l’ermita de Sant Gervàs, al voltant de la festivitat de Sant Joan, que reunia habitants de les dues bandes de la Serra de Sant Gervàs.
L’aplec de la Mare de Déu de la Mir. Aquesta trobada, actualment, ja no se celebra a l’església original sinó a una nova església situada a prop del Camí de la Ribereta (un conjunt de masos que havien format part del terme d’Espills).
En aquest context festiu, les fogueres i falles de la nit de Sant Joan adquireixen un protagonisme especial. Es tracta d’un ritual solar ancestral, vinculat al solstici d’estiu, on les comunitats encenien focs en punts enlairats per celebrar la nit més curta de l’any.
A la Terreta, aquest costum prenia una dimensió visual i simbòlica molt potent: tal com explica Ricard Oliva Frago, a partir del testimoni del seu avi de Casa Pascual de Claravalls, la nit de Sant Joan es vivia així:
[…]
Explicaré un costum que em va explicar el meu avi, de Casa Pascual de Claravalls. Resulta que per Sant Joan sembla ser que tots els pobles de la Terreta —com en moltes zones de Catalunya i Aragó— obrien les fogueres quan es feia fosc en un lloc ben visible per als altres pobles. Aquella imatge, de totes les fogueres dels diferents pobles i llogarets, devia impactar molt. Aquesta pràctica festiva realitzada fins als anys quaranta i cinquanta, i per desgràcia ja desapareguda —com molts dels pobles de què parlem— potser continuava una pràctica comunicativa documentada ja en el període medieval. La mateixa pràctica de les falles pirinenques pot parlar, igualment, no tan sols de supervivències d’antigues creences, sinó també d’una pràctica de comunicació a llarga distància.
Aquest costum, ara perdut, ens parla de cohesió social, identitat col·lectiva i comunicació ancestral: un sistema de llenguatge de focs que servia tant per celebrar com —potser— per alertar o connectar comunitats disperses en un territori extens i escarpat.
Les falles del Pirineu (incloses a la llista de patrimoni immaterial de la UNESCO) comparteixen aquest simbolisme i tenen un origen comú amb aquestes celebracions perdudes de La Terreta.
La nit de Sant Joan a la Terreta no era només una festa: era una manera de veure’s, de saber-se a prop, de fer territori a través de la llum.
Fonts:
Barrull Perna, C. La cristianización y “ribagorzanización”
de un territorio prepirenaico: Areny y el Valle de Soperuny.Tremosa i Palau, Ramon. La demografia i l’economia a la Clotada d’Areny (1900-1980). Un model per a interpretar l’evolució del Prepirineu.
Barrull, A. i Sistac, Ramon. Fronteres polítiques i dialectals a la Terreta (Ribagorça).
Sancho, Alexis. Canvi rural, transformació del paisatge i polítiques territorials a la Terreta (Ribagorça, Catalunya / Aragó).
Sancho, Alexis. LA TERRETA (RIBAGORÇA). SÍTESI TERRITORIAL I TRASFORMACIÓ DEL PAISATGE.
Tort i Donada, Joan. Notes sobre la Terreta i l’antic terme de Sapeira.
Barrull i Perna, C. La Terreta: natura, patrimoni i silenci on la Ribagorça i el Pallars s'abracen. Patrimoni i Turisme al Pirineu. 11es Trobades Culturals Pirinenques: 141-146 (2015).Societat Andorrana de Ciències, Andorra.
Tort i Donada, Joan. Viatge a la frontera de Ponent.
Rosàs Redondo, Laia. El parlar de la conca central de la Noguera Ribagorçana: fronteres dialectals a la Terreta. Tesi doctoral.
Montclús, Joaquim. La Franja de Ponent avui.
Vallès i Sanchis. Frontera político-linguística i fissures internes de l’àrea linguística catalana.
Montclús, Joaquim. La Franja de Ponent: aspectes històrics i jurídics.
Palau i Baduell, JM. El bisbat d’Urgell a l’inici del segle XIV (a través de la visita pastoral de 1312 a 1315). Tesi doctoral.
Boix, Jordi. Ribagorça a l’Alta Edat Mitjana. Tesi Doctoral.
Oliva Frago, Ricard. Topònims, Camins, Assentaments i Organització a la Terreta Medieval.
Eritja Ciuró, X. Poblament i aigua al territori de Lleida durant l’edat mitjana. Revista Frontissa. Butlletí de Divendres, 10 de gener de 2025.
Elcanutdelsminairons.cat, web de Lluís Colomés.
Romero Galera, S. El Text d’Orrit. Revista Garona-Nogueres 01.
QUÈ, QUI, COM?
Aquí trobareu tot allò que no us podeu perdre sobre la Serra del Montsec: el Montsec d'Ares, el Montsec de Rúbies (o de Meià) i el Montsec de l'Estall amb les comarques de La Noguera i el Pallars Jussà (Lleida, Catalunya), i La Ribagorça d'Osca (Aragó).
Benvinguts al territori de la Serra del Montsec. Un paradís terrenal i celestial on gaudir de l’observació astronòmica de l’univers, del patrimoni històric, arquitectònic, geològic i paleontològic, i on podràs practicar esports com el caiac, el parapent, l'escalada, l’espeleologia, el senderisme i el bikepacking.
No us avorrireu pas!
Seguir llegint…GAUDIU DEL TEMPS. NO PRORAMEU CADA HORA DEL VIATGE
✔️ Passegeu sense pressa. Entreu als bars on hi trobeu parroquians jugant al dòmino o a la botifarra. Allibereu-vos dels algoritmes de recomanació.
✔️ Exploreu fora de la vostra zona de confort. Descobriu nous mons i sabors a través d’altres persones, encara que no sempre us agradin. Només ho sabreu si ho proveu.
✔️ Defugiu la uniformitat global. Sou vosaltres qui podeu preservar la diversitat cultural davant els interessos dels algoritmes.
✔️ Adopteu el ritme local. Oblideu-vos de les presses i descobriu l’essència tradicional del medi rural.
✔️ Consumiu responsablement. Trieu productes i serveis locals, minimitzeu els residus i utilitzeu papereres o containers. Si no n’hi ha, emporteu-vos la brossa a casa.
PROTEGIU EL TERRITORI MONTSEC
Molts paratges de la Serra del Montsec són espais protegits, i alguns especialment fràgils. Estan gestionats per diferents administracions sota règims de protecció específics.
✔️ Si vas en bicicleta de muntanya, segueix només les pistes marcades per evitar danyar la vegetació, alterar la fauna o causar erosió als camins.
✔️ Respecta aquests espais per preservar el seu valor científic, arquitectònic, arqueològic, històric, geològic, ecològic, cultural, paleontològic, paisatgístic i mediambiental.📢 ARTICLE PUBLICAT PER PRIMERA VEGADA A SERRADELMONTSEC.COM
Cap dels continguts del web SerradelMontsec.com i SerradelMontsec.cat es poden utilitzar, copiar, redistribuir, fer-ne transformacions i/o modificacions, sense autorització prèvia.
Si vols distribuir o utilitzar aquests continguts, contacta amb nosaltres prèviament per acordar les condicions d’ús.
Si t'agraden aquests continguts i aquestes fotografies i necessites que elaborem contingut per a tu, envia'ns un mail a serradelmontsec@gmail.com.